Avanço amb la certesa que m’he perdut pel camí. No trobo el vell “agafo el primer tren que em dugui a tu sense retorn”, tampoc la platja on ballàvem nus a les cinc del matí. He perdut la immortalitat i la omnipotència, la seguretat i la intel·ligència. La capa d’heroi, barrejada amb la resta de roba per rentar, sembla lamentar-se les nits de lluna plena. Els mites han anat perdent el seu daurat i cada cop em sembla menys acollidora la meva no-ciutat. Que no se t’escapi un "we could be so good together", ara que no puc menjar-me el món. A l’horitzó es dibuixen grans paraules per afrontar: Barcelona, Vida, TU..... Avui no m’hi feu lluitar. En quin univers t’has anat a perdre, heroi?
Un somriure sense tornada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada