Paisatges i retrats menys o més fidels

Potser hagués calgut

afegir-hi el contexte.

Qüestió de sinceritat.

Un somriure a pilota passada

Cuentame un cuento y verás que contento

Porto temps, tenint la sensació de que he tornat al meu passat gloriós.

Les mateixes sensacions viscudes abans.

quan tanco els ulls, em venen tots aquells colors vius i intensos, aquelles olors que em fan recordar a tu.

Aquella brisa suau d'estiu, entrant per la meva finestra,

el Sol fent brillar amb intensitat, les parets de la meva habitació, de color taronja.

i el meu llit...

sens dubte, 
el meu llit,

on m'esperaves nua totes aquelles matinades, fresques i agradables.

On cada nit ballàvem al compàs, d'una dansa secreta als ulls dels demés.

I,

és tornar obrir els ulls, on la topada amb la realitat és fa més catastròfica,

com si de sobte, el món parés de girar, i tot se't vingués ha sobre, notant com t'ofega el teu propi pes, que em deixa cansat, perdut, desorientat, amb la sensació de perdedor, humiliat i inconcluentment, sol i confús, en el bell mig d'una multitud de gent.

[ I tant mateix, tornar ha començar, un nou dia. ]

Un somriure d'atzucac.

En poques paraules

Tot i que no cal anar massa lluny per saber que la fi del món és invisible, de vegades, per molt il.lògic que pugui semblar el destí, passa que només la dansa secreta de dues mirades que es troben d’amagat trenca l’espera desordenada d’un conflicte que no acabava d’esclatar. En aquest precís moment, inesperadament, allò que creies invisible se’t planta al davant, i un dolor estrany, fluix, dolç, com irreal, converteix la certesa en hipòtesis. Llavors saps segur que ningú podrà esborrar mai l’instant que s’esdevé. El món sembla ser a segles de distància, la vida et comença a ploure davant dels ulls, i al teu voltant l’estertor del buit, el silenci més absolut, la cara muda d’aquell que fuig sense altra meta que la pròpia confusió, es barregen, per una ironia singular, amb una escalfor comfortable que et penetra dins del cap, convertint en senzill caminar sobre aigües poc profundes.

I tammateix no és amor. Perquè si aquesta fos només una història d’amor no valdria la pena explicar-la.

Un somriure de got llarg